Biografia de Carles Rahola

CARLES RAHOLA, TESTIMONI D'UNA ÈPOCA


Carles Rahola i Llorens nasqué a Cadaqués el dia 28 de juny de 1881, fill de Ferran Rahola i Verdaguer i de Carolina Llorens i Palou.

Era el més petit de cinc germans. Quan ell tingué tres anys, la família deixà Cadaqués i s'establí a Girona, on Rahola viuria sempre més, fins a la mort.

Rahola cursà els estudis primaris a l'escola de Sant Narcís, del carrer de la Galera, i a l'acadèmia del pedagog Josep Dalmau Carles, al carrer de la Neu. Les condicions econòmiques familiars li impediren d'accedir al batxillerat i als estudis superiors. Fou, per tant, un autodidacte, sempre ocupat en la lectura i en l'estudi per tal de procurar-se el nivell de coneixements que no podia obtenir pels conductes oficials.

El 1896, quan tenia quinze anys, el seu pare instal·là a la plaça del Vi de Girona una impremta regentada pel tercer fill, Darius. Aquest establiment fou el seu primer lloc de treball, que no abandonaria mai més. Dos anys més tard, guanyà unes oposicions com a escrivent temporer a la Diputació de Girona, on treballaria també fins a la mort. Després d'una primera etapa amb un sou de 50 pessetes mensuals, accedí l'any 1902 a la categoria d'escrivent de plantilla, amb una retribució de 1.000 pessetes anuals. Els anys 1927 i 1929 fou ascendit respectivament a cap de secció de tercera i de segona classe, amb 6.000 i 7.000 pessetes de retribució. L'any 1932 passà a regentar la secció de Governació de la comissaria delegada de la Generalitat de Catalunya a Girona.

La major part de les estones lliures, Rahola les dedicava a la impremta familiar, on el 1898 el seu germà Darius havia fundat i dirigia el diari El Autonomista, d'ideologia republicanofederal, del qual Carles esdevindria corrector, redactor, articulista, editorialista i mentor. Allà va fer l'aprenentatge com a escriptor. La primera col·laboració signada al diari aparegué el 25 de novembre de 1905, i tractava del poeta John Milton. També va escriure, en aquella primera època, per a revistes de Reus i de Sant Feliu de Guíxols. El 1906 començà a col·laborar al diari El Poble Català, i això li permeté la primera pro jecció en els cercles barcelonins.

Rahola dedicà tota la vida a activitats intel·lectuals, conjugà les col·laboracions periodístiques amb la publicació de llibres, que en ocasions eren reculls de textos apareguts als diaris. Alternà la tasca periodística amb la recerca històrica, i la redacció de textos amb la lectura de conferències i la participació en tota mena d'iniciatives culturals. Quan a la Girona de començament de segle es visqueren uns anys de renovació literària i d'animació cívica, Rahola fou el més assenyat i constant de la colla inquieta que aplegà homes tan diferents com Prudenci Bertrana i Miquel de Palol, i que tenia en Xavier Monsalvatge el component més distingit entre aquells joves que la societat tradicional titllava d'iconoclastes. Durant el període inicial del moviment, Rahola intervingué en la redacció del setmanari modernista L'Enderroch, l'any 1902, i en l'organització dels primers Jocs Florals gironins, el 1903. Més endavant, participà en la creació de l'entitat noucentista Athenea, capitanejada per Rafael Masó. Aquell mateix any, 1913, es casà amb Rosa Auguet i Farró, i constituí una família a la qual sempre estigué molt lligat, amb tres fills: Ferran, Maria i Carolina.

Més enllà de l'expressió ideològica i política, vinculada a la doctrina del republicanisme federal, i de la defensa del sentit social de l'art i de la cultura, Rahola s'endinsà progressivament en el món de la creació literària personal, a remolc dels grans pensadors i escriptors que havia descobert amb la seva passió de lector infatigable.

Tots els articles dels primers anys, així com el primer llibre, publicat el 1905, els escriví en castellà. Poc després d'aquesta data, inicià el procés de canvi de la llengua literària, que a partir d'aleshores fou sempre més el català. Però el seu primer article publicat en aquest idioma, aparegut a L'Enderroch l'any 1902, havia estat escrit originàriament en castellà i fou traduït per Prudenci Bertrana, que en aquell moment tot just s'iniciava en el conreu de la literatura.

L'any 1922, Rahola fou el capdavanter d'una acció ciutadana per a la creació de l'Ateneu de Girona, entitat oberta a tota mena d'ideologies que ell presidiria fins a la mort i a través de la qual desenvoluparia una intensíssima activitat cultural. La presidència de l'Ateneu coincidí amb l'etapa de plenitud creadora de Rahola i, paral·lelament, amb la del reconeixement de la seva vàlua en els més diversos àmbits del món cultural. L'any 1921 obtingué el prerni Narcís Pla i Deniel dels Jocs Florals de Girona per la biografia de Ramon Muntaner. El 1922 rebé el premi de la Mancomunitat de Catalunya en els mateixos Jocs pel treball «Girona en l'antiguitat», i el premi Femando Ortiz del Certamen Literari de l'Havana per la biografia del frenòleg Marià Cubí. També el 1922 publicà el llibre La dominació napoleònica de Girona, que obtindria el 1925 el premi d'història Botet-Monsalvatge. El 1927 fou guardonat amb el premi extraordinari de prosa dels Jocs Florals de Barcelona pel treball «Proses històriques», i el 1930, amb el premi de l'Ajuntament de Girona en els Jocs Florals de la ciutat per l'estudi «Ferran VII a Girona». L'any 1928 fou cridat a formar part del prerni Joan Crexells de novel·la, i repetí els anys 1929 i 1930. Aquest darrer any, finalment, fou convidat a fer de mantenidor dels Jocs Florals barcelonins, i obtingué novament el premi d'història Botet-Monsalvatge per l'obra La ciutat de Girona, escrita per encàrrec de l'editorial Barcino i publicada l'any anterior. En aquesta època va rebre el nomenament d'officier d'académie per part del ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts de França, pels serveis prestats a favor de la llengua francesa, i fou designat acadèmic corresponent de les acadèmies de la Història, de Madrid, i de les Bones Lletres, de Barcelona. A Girona, l'any 1930, fou nomenat vicepresident de la Cornissió de Monurnents Històrics i Artístics. També durant aquests anys, Rahola accedí a les principals tribunes periodístiques barcelonines, que el distingiren entre els seus col·laboradors. Revistes com Mercurio, Nuestro Tiempo, Il•lustració Catalana, D'Ací id'Allà, Arts i Lletres i, finalment, Revista de Catalunya. D'aquesta època són també els encàrrecs de col•laboració que li feren els editors de l'Enciclopèdia Espasa i del Diccionari Enciclopèdic Salvat.

L'any 1931, amb la proclamació de la República, Rahola va veure convertits en realitat els seus ideals. Aquesta satisfacció personal es traduí en una major intensitat de la seva producció bibliogràfica i en el to de les seves obres, abrandades pel record del passat, però plenes sobretot d'il·lusió en el futur. La proclamació de l'Estatut de Catalunya, l'any 1932, amb la consegüent catalanització del diari L'Autonomista a partir de 1933, va completar aquesta etapa fecunda de la vida de Rahola, durant la qual obtingué successivament dos premis de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona: per l'obra Vides heroiques, dedicada a evocar les figures dels republicans gironins del segle XIX, i pel Breviari de Ciutadania, destinat a la formació de la joventut. L'any 1933 fou president del Consistori dels Jocs Florals de Girona. A partir d'aquell any desenvolupà una nova activitat: la de cronista radiofònic, amb la intervenció periòdica sobre temes històrics i actuals als estudis de Ràdio Girona, de la xarxa d'emissores de Ràdio Associació de Catalunya. L'any 1934 completà la tasca d'encaixar la història arnb l'actualitat amb l'obra La pena de mort a Girona, on a partir de la crònica de les execucions dels segles XVIII i XIX reiterà la seva oposició a la pena capital i formulà el vot perquè mai més no s'alcés el patíbul en el clos de la seva ciutat ni en cap altre indret del món.

Tot i el seu fervor republicà i catalanista, Rahola es mantingué sempre al rnarge i per damunt dels partits i de les lluites polítiques. No detingué mai cap càrrec oficial.

L'any 1936, en esclatar la guerra civil, Carles Rahola assistí a la desfeta del món que amb el seu idealisme havia imaginat. Escriví poc, aclaparat davant la violència desfermada i els innombrables sofriments generats pel conflicte bèl·lic. Es dedicà a ajudar tothom, a intercedir pels empresonats, a protegir vides i a reparar dissorts amb un alt esperit humanitari. Durant l'any 1938 publicà el llibre Estudis Napoleònics, completat amb l'epíleg «Contra l'invasor». A L'Autonomista, hi publicà durant aquell any només vuit articles, entre altres «Refugis i jardins», el 8 de febrer, i «L’heroisme (Maeterlinck)», el 6 d’agost, que seria el seu darrer escrit periodístic. En tots aquests textos s'hi reflectia l'angoixa per la tragèdia viscuda i l'esperança en el triomf final de la democràcia i de la llibertat.

L'any 1939, quan aquella esperança s'extingí, Rahola va fer un últim esforç d'acolliment i d'ajut. Els intel·lectuals i polítics catalans que passaren per Girona, camí de l'exili, envaïren casa seva, s'hi hostatjaren durant unes hores i foren atesos amb la màxima generositat.

Al capdavall, hom el convencé perquè també ell s'exiliés, i emprengué efectivament el camí de la frontera. Però, en arribar a la Jonquera, es negà a continuar endavant i retornà a Girona, convençut que no havia de sofrir cap represàlia per la seva actuació. Ocupada Girona per les tropes del general Franco el 4 de febrer de 1939, deixà d'aparèixer L'Autonomista, que veié confiscats els seus béns, i Rahola es reintegrà al seu lloc de treball a la Diputació. Allà fou detingut al cap de molt pocs dies. Sotmès a consell de guerra sumaríssim d'urgència el dia 1 de març, fou acusat de ser un dels més destacats separatistes de Girona i d'haver escrit els articles «Contra l'invasor», «Refugis i jardins» i «L'heroisme», esmentats més amunt. En aquests escrits, segons la sentència, «se alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia», fet que es considerava constitutiu del delicte de «rebelión militar». Condemnat a mort, l'auditor de guerra confirmà la sentència el dia 3 de març. A la cel·la de la presó, Rahola visqué uns dies de serenitat extrema i escriví clandestinament, en papers aprofitats, cartes i notes a la família que pòstuma- ment es revelaren com un impressionant testament espiritual.

No serviren de res les gestions fetes per persones influents per tal d'obtenir l'indult o l'ajornament en l'execució de la sentència. Fins i tot sembla que, a Girona mateix, algú va interceptar un comunicat dilatori de Madrid. A les cinc de la matinada del dia 15 de març, a l'edat de 58 anys, Carles Rahola fou afusellat al cementiri de Girona.

 

Per conéixer més detalls de la vida de Carles Rahola i la seva emprempta a Girona, podeu mirar el següent document: